Escriure un diari de quatre dies és, tal vegada, una cosa absurda. Sí, he dit cosa, malgrat que fa no gaire dies vaig corregir "cosa" en l'article d'un estudiant en pràctiques (al mitjà on treballo) amb la recomanació de no abusar de mots indefinits (cosa, tot, això...). Però si Pla l'utilitza, per què no jo, que sóc d'una prosa molt menys excelsa?
Ahir a la tarda vaig treballar unes quantes hores en un conte que fa temps que escric i no acabo. Estic contenta: vaig avançar força i començo a tenir-lo encaminat. És un conte bàsicament infantil, però jo no puc escriure contes per a nens que vagin de flors i violes; si la gata s'escapa (que és la motivació central del conte), haig d'explicar el que li passa mentre volta pel món. Això sí, acabar, acabarà bé.
El meu escriptori és grandiloqüent. He tret una tauleta de centre, una tauleta força antiga i prou corcada, a l'esplanada del davant de la casa. Hi caben vuit cotxes, a l'esplanada, i ja es veu que durant molt de temps va formar part del prat, perquè la userda hi és pertot. Entremig hi veig trèvol i moltes altres herbes baixes que reconec però que no en sé el nom. Sobresurten, abundoses, floretes grogues que es gronxen en tiges primíssimes i fibroses; ran de terra, inflorescències liles i rosades. De tant en tant, se m'enfila una formiga pel peu: l'he posat a terra amb la planta nua damunt la catifa irregular i vegetal, que és fresca i suau. Sóc part del paisatge.
Ara m'aparto; el sol va canviant de posició i està a punt d'envair-me l'espai. I per avui ja en tinc prou, de sol. M'ha tocat de bon matí, quan hem sortit a caminar, a conèixer aquest entorn tan ombriu i tan verd. He vist una orquídia de bosc (suposo que ho deu ser) solitària; he tingut temptacions d'arrencar-la, però m'he conformat a fotografiar-la amb el mòbil: no li he fet gens de justícia. A un quart d'hora de can Canet (nom de la casa on ens estatgem), hi ha una casa de pagès enorme, i hem entrevist un paller gairebé senyorial. No hem gosat acostar-nos-hi gaire, per por dels gossos que ens han bordat a distància, i també per respecte a la intimitat de qui hi viu. Pel camí, tanmateix, hem trobat un munt d'indrets encisadors: la font, amb el rajolí d'aigua fresquíssima. El rajolí ha modelat la roca que l'acull amb capricis dignes d'un Botero -per les formes arrodonides-; la casa en ruïnes envaïda per les herbes i les heures; dues o tres clarianes on el que esperes és veure els nans de la Blancaneu anant cap a la mina. Les clarianes estan flanquejades per arbres més alts que el bloc de pisos on visc, sota els quals llegir poesia ha de ser un acte sagrat.
Sobre la taula, Margarit, Capote, Pla, Salvat-Papasseit, Shakespeare, Espriu i Comadira. El notebook, d'on em disposo a extreure els meus contes (que al costat dels mestres es veuran tan tristos) i on treballaré una estona. Cal perseverança. I jo ho intento.
El buscador d'orquídies, dins de Casa de Misericòrdia, de Joan Margarit
Adients al neguit adolescent
a casa no hi havia gaires llibres.
Els tractats d'urbanisme m'avorrien
i Catalunya, poble dissortat
era un títol massa trist.
Vaig agafar el Mein Kampf, un llibret negre
que em va semblar profund. Vaig començar,
pel lloc més brut de la literatura.
Les paraules de Hitler, tan vulgars,
mostraven un pou negre.
No l'he oblidat malgrat no recordar-lo.
Va ser una sort topar amb la realitat.
Allí va començar la poesia,
difícil, sense falses esperances.
Jo sempre he fet igual que el porc senglar,
que busca i, delicat, tria i es menja
el bulb, que se'n diu orquis, de l'orquídia.
Comentaris