UNA INFANTESA A PAGÈS (Conte)

Publicat a la revista El Nou Gamarús de Boadella i les Escaules, edició 2015.

Si, com deia Rilke, l’autèntica pàtria de l’home és la infantesa, la infantesa a pagès és una pàtria paradisíaca. La meva reflexió no és brillant ni agosarada, però conté la veritat de l’experiència viscuda. A mi em van dur a un poble de l’Empordà als sis anyets i crec que és el millor regal que els meus pares m’hauran fet mai.

No tinc records precisos de la primera infantesa a Barcelona. Són tots difuminats i es barregen amb les coses que la mare m’ha anat explicant i les fotos que conservem, en blanc i negre, d’aquell temps ja remot. Si faig un esforç de memòria, em veig asseguda al darrere d’un cotxe mirant un tramvia, anant amb la mare i els germans a uns jardinets públics, sortint de l’escola amb les meves cosines, més grans, que em venien a buscar; el pis dels avis, a l’escala del costat, i jugant a casa, un pis fosc, amb unes nenes que ja no tenen cara i que eren les meves amigues llavors.

De sobte, irromp el cel blau i aquesta llum vivíssima; sento l’olor de les vaques i veig el pati de la casa del costat. La migdiada ─una paraula nova─ i el tip de llegir que ens fèiem en les migdiades que no dormíem. Les botifarres de pasteta de fang i les anades i vingudes pels camins del poble, camins que començaven just sota de casa i que acabaven a Manol, al poble, al bosc i als camps inacabables dels voltants. Més tard van arribar la bicicleta i els blaus que em feia cada dos per tres fins que no vaig aprendre del tot a anar-hi. La precaríssima biblioteca de l’escola on vaig descobrir els clàssics (en castellà!) i aquell pati on ens trobàvem tota la quitxalla del poble.

Vilanant cap al tard

Al meu paradís de Vilanant teníem tota la llibertat del món. Podíem córrer amb les amigues per on volíem. Sabíem on eren tots els pous, les fonts, les granges i els horts. No ens feia gens de mandra caminar per anar a veure una casa mig en runes, un cirerer carregat de fruit, endinsar-nos en una peça de bosc o anar fins al riu només per ficar-hi els peus.  Jo imaginava que aquestes sortides algun dia ens portarien una aventura semblant a les que vivien els personatges d’Enid Blyton o el mateix Tom Sawyer. Com m’hauria agradat trobar un mort i esbrinar qui n’era el culpable, o ser testimoni d’una transacció il·legal i desfer una banda de contrabandistes, o perdre’ns pel bosc i anar a raure just al lloc on algú, centenars d’anys abans, hauria enterrat un tresor. Mai no ens va sorgir cap d’aquestes oportunitats tot i que, vist amb la perspectiva que dóna l’edat, ara ho prefereixo. Déu nos en guard, com deien les padrines, de nosaltres, pobres nenes, trobar-nos en un aital tràngol.

Un cop, però, vam viure el preàmbul d’una aventura. Les quatre que sempre érem vam agafar el berenar un diumenge d’hivern i ens en vam anar a passejar per un indret als afores del poble, la Garriga. La Garriga és un paratge molt sec i pedregós, tant que els ancestres, per poder-lo conrear, van recórrer a les construccions de pedra seca i hi van plantar oliveres, fruiters i diuen que vinya. Als anys setanta, quan jo era una nena, el que hi havia plantat malvivia i ben poca gent se n’aprofitava, ja que els camps eren lluny del poble i de mal arribar-hi. El cas és que hi anàvem a buscar minerals. Dúiem el berenar i les ganes de trobar meravelles de pedra blanques i rosades, i qui sap si, per miracle, potser també or. No recordo tot el que vam dir o vam fer aquella tarda, només que feia bo, un sol ben bonic, i que segurament no feia fred, circumstància que tampoc no ens hauria aturat. Crec haver pujat dalt d’un roquissar de cristallets i haver-me entretingut qui sap l’estona comparant-ne uns i altres abans de decidir quins bocins me n’enduia. Devíem menjar-nos els entrepans amb una gana ben sana, de nenes de deu o onze anys, i en acabat acordàrem la tornada i per quin camí. M’agradaria tornar a ser la Montserrat de llavors, per poder girar la vista al meu voltant i guardar a la retina un record més fidel del paisatge rude i tot i així bell. Però llavors no era conscient de la suor vessada en aquelles parets fetes de rocs del camp per construir un paisatge a la mesura de la necessitat. Pel camí ens trobàvem amb barraques mig enrunades o prou senceres encara i parlàvem de si servien per als pastors quan hi havia tempesta, o eren barraques per a les eines; això, si la nostra imaginació no les feia refugi de lladres i gent de mala vida. En aquestes, un objecte inusual al mig d’un camí pedregós ens va cridar l’atenció. Era una mà humana. Més ben dit, l’esquelet d’una mà humana. La que va fer el descobriment va comunicar-ho a les altres i vam aturar la marxa per contemplar el prodigi. Durant uns minuts, només ens vam mirar la mà entre atemorides i encuriosides. Això és una pota de bèstia, va dir una; que no, que és una mà, va dir l’altra. Que no veieu que té cinc dits?, va fer la tercera. I la quarta ja l’agafava per examinar-la més de prop. I ara què fem? Ens vam mirar totes sense cap resposta. La que l’havia agafada la sostenia amb dos dits per algun dels carps, i el conjunt, tot i sense gens de carn ni lligam que el pogués mantenir unit, continuava sent una sola peça, una mà, en comptes d’un munt d’ossets febles i sarmentosos. Davant la temença que es pogués trencar, la més agosarada la va deixar reposar, plana, damunt del palmell. Encara en sento el riure i faig per manera de recordar les bromes que se li acudien a propòsit d’aquella mà i el seu dissortat propietari. No tinc cap dubte que vam especular i molt al voltant de la troballa. On era la resta del cos? Per què la mà era a la Garriga, el lloc menys adequat per a la mà d’un mort? Què li va passar a la persona que la va perdre? Si, en comptes del capvespre, l’haguéssim trobada al matí, hauríem passat tot el dia a la recerca de la resta de l’esquelet. Però no podíem fer aquella investigació tan a prop de la nit. Estava a punt de fer-se fosc i encara ens quedava un bon tros de camí per arribar al poble i a casa. La més seriosa de les quatre va treure’s un mocadoret de flors de la butxaca i hi va embolicar la mà. Apa, vam dir les altres, ja el pots llençar, el mocador. Quin fàstic, posar-te’l a la cara després d’embolicar la mà d’un mort. A més, hi havia una altra qüestió. El fantasma. Si hi havia un mort i no estava enterrat, el seu fantasma o l’ànima o l’esperit segur que voltaven per allà i ens perseguirien per haver-nos endut allò que no era nostre. Esgarrifades per la invenció, vam tornar a enfilar el camí de tornada, ben de pressa, i tota la conversa des de llavors va versar sobre el mort i sobre aquella pobra mà, segurament capturada per un gos o una altra bestiola i abandonada al mig del camí.

La Garriga de Vilanant, foto de Pere Borrat

En arribar al poble, vam acompanyar-nos les unes a les altres. Dues de les nenes vivien al centre, la meva germana petita i jo als afores, pel cantó oposat. La del mocador es va quedar la penyora, amb el compromís de dur-la l’endemà a l’escola i plantejar al cas, el més emocionant que ens havia passat en tota la vida, al senyor Joan, el mestre del poble, que jove i modern com era, segur que ens ajudaria a trobar-ne el desllorigador.

A casa ho vam comentar amb els pares. Ells van dir-nos, sense haver vist la mà, que havia de ser la pota d’un animal. Que no, que té cinc dits, vam protestar sorollosament. Que no ho veieu, que no pot ser? No hi ha persones mortes a la Garriga... els morts són al cementiri... L’endemà, les amigues ens deien que a elles els seus pares els havien argumentat el mateix. Que la mare de la que s’havia quedat la prova la volia llençar i ella havia pogut rescatar-la a l’últim moment i l’havia amagada.

L’endemà al matí ens vam trobar al pati de l’escola i vam rememorar els fets de la tarda anterior. Ho vam explicar als nens, i ens van mirar amb un punt d’admiració i sobretot d’enveja. De seguida vam fer la fila davant la porta corresponent, i només de ser tothom al seu lloc, jo mateixa vaig alçar la mà per demanar l’atenció del mestre. Amb l’ajut de les amigues, li vaig explicar la troballa. Una barreja d’emoció, de por i d’orgull ens feien entretallar la narració. Finalment, l’amiga va treure el tresor de la cartera, embolicat encara amb el mocadoret de flors, i el va allargar al mestre, la nostra autoritat. El mestre, incrèdul, va desembolicar la mà i se la va mirar prou estona. Nosaltres esperàvem el veredicte expectants. Això és una pota de bèstia, va sentenciar. Encara puc sentir com els músculs de la cara se’m contreuen en un rictus de decepció i puc veure el mateix en la cara de les companyes. Però si té cinc dits, ben llargs, argumento amb vehemència. El mestre em mira i nega amb el cap. No sé què m’explica sobre un animal que té una pota similar a la mà humana, i que sense la carn i la pell és molt fàcil de confondre. Em mira, ens mira, i somriu. Ja ho sé que sembla una mà, ens diu convençut, però no ho és. I torna a embolicar-la amb el mocador.

I llavors passa el que no havia d’haver passat mai. El senyor Joan se’n va cap a l’estufa de llenya, un cilindre de ferro colat amb potes i un tub per evacuar els fums, que és tota la calefacció de l’escola antiga, n’agafa l’atiador i en posa la punta al forat de la tapadora de l’estufa. Alça la tapa i sense pensar-s’hi dos cops llença la troballa de la nostra vida a les flames. Reprimeixo un oh! enorme que pugna per fer-se audible entre els dits de la mà que em tapa la boca, i sento com els ulls se m’omplen de llàgrimes. Vinga, a treballar!, ens diu el mestre amb contundència. Quan passa pel costat del meu pupitre em posa la mà a l’espatlla en un gest consolador. L’hora del pati la passarem totes quatre en un racó, emmurriades, meditant per quina raó el mestre, el nostre referent, ha fet una cosa com aquesta i farem plans per trobar la resta de l’esquelet. La bona veritat és que, malgrat la fam d’aventures que ens desperta el misteri de la mà, totes les possibilitats que ens ofereix aquest paradís nostre ens fan oblidar fàcilment la decepció i mai no sortim a buscar el cos. La setmana entrant buscarem un amagatall vora el riu o passarem la tarda de diumenge, si fa bo, al pati de l’escola, xerrant i menjant pipes. Tant de bo tots els nens del món poguessin gaudir les delícies d’una infantesa a pagès.