DIUMENGE 11 D'AGOST - PLANS FRUSTRATS

I tan estranya com ha resultat la setmana! La Xixa ha tardat tres dies a refer-se de l'ensurt i de la desconjuntada d'ossos que devia dur, pobreta. Ara sembla que funciona normalment. No es queixa de res i torna a estar igual d'agressiva que la resta de l'any.
Els meus plans de vacances s'han frustrat força, i això, segurament, és perquè hi havia massa expectatives creades. He fet força de mestressa de casa: netejar, fregar, anar a comprar, cuinar... És una feina que cada vegada faig més per força. Recordo els primers temps de casada: els dissabtes al matí netejava la casa i entre setmana planxava. No m'ha agradat mai, però llavors ho feia de grat. Les meves coses, pensava, i en aquest pensament hi havia alguna reminiscència de conquesta. Era el meu lloc, el que jo, per primer cop, havia triat, on jo volia ser (naturalment, amb en Ferran).  Ara  som quatre a embrutir i normalment és una (de tant en tant, som dos) que aboquem molt de temps a la cura de les coses de tothom. Definitivament, no he nascut per a mestressa de casa.
Entre els meus plans, hi havia convertir el balcó en un espai de lleure. Amb plantes (tinc àloes, dos hibiscus i una clívia que floreix cada sis o set anys) i amb una tanca verda al voltant de la barana. El meu balcó no és una d'aquestes eixides on només cap un gerani i que només serveixen per a treure-hi el nas. Deu fer 5-6 m2, però no arriba a terrassa. Però volia crear-hi la il·lusió d'una terrasseta verda. No he reeixit.
He anat a esmorzar amb un amic, he passat el matí del dijous al mercat de la roba i a caminar, hi he anat un parell de cops.
I ara que tinc el diari abocat a Internet, em falta passar el conte que vaig començar a Mieres, i mirar d'acabar-lo. Va de records de la infantesa. Com aquella cançó dels Pets, Pantalons bruts i genolls pelats. No sóc gens dels Pets; no m'agraden els senyors de cinquanta anys que canten com nenes de quinze, però d'ells m'agrada aquesta cançó, perquè tothom (si ha tingut una infantesa feliç i a sobre és de poble) té records d'aquests d'enfilar-se als arbres i ficar els peus a la riera. També m'agraden Agost Bon dia, perquè són netes i optimistes, i això, de tant en tant també va bé.
He dedicat una tarda al ganxet. M'he fet un moneder amb tanca clàssica, només pel gust de tenir una peça amb tanca clàssica, que aquestes tanques em tenen el cor robat. Quan es té el cap molt ple (del que volies fer i no has fet, per exemple), treballar amb les mans -ganxet, dibuixar, cosir, pintar amb plastilina o altra tècnica- és terapèutic: neteja el cap i provoca força satisfacció. Encara que el resultat no sigui la millor peça que heu fet.

I deixo aquí un poema de l'admirada Montserrat Abelló (del llibre Vida diària), amb enyorança de jardí.

AL JARDÍ PLOU
Al jardí plou.
L’herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra. 
I jo romanc callada,
profundament retreta, 
amb els fils invisibles 
de tot de vides tendres entre mans. 
Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra

Comentaris