Avui és dissabte, un dissabte ben estrany. Sóc a la Garrotxa, a només una hora del brogit de la meva ciutat llunyana, i amb tot i així, sento que tinc l'obligació dels dissabtes habituals: anar a comprar, fer el dinar, netejar la casa, planxar... En comptes d'això, sóc en una casa de parets de pedra i sostres de fusta, amb finestrals que em regalen un paisatge per a mi ben poc corrent, immers en un silenci que només trenca algun ocell -avui he vist orenetes i puputs- i la companyia de la meva fressa mental.
Avui improviso l'escriptori damunt del llit de l'estudi de la Roser. Ho faig perquè el note no carrega bé i vull carregar-ne la bateria del tot abans de desconnectar-lo. Mentrestant, escric a la llibreta comprada expressament per a l'ocasió. Davant meu, la Roser, a la seva taula, diu que "estira fils": dibuixa línies al voltant d'un cercle central o de la idea d'un cercle central que de vegades no és al paper. Són línies abonyegades o arrugades. A mi, aquests dibuixos em recorden les vetes de la fusta, o els cercles concèntrics d'un tronc d'arbre. Em diu, enigmàtica, que pot ser, que només es tracta de rebrobar la llibertat creativa, de deixar-se anar. D'estirar fils. Com jo amb aquest diari.
Ens hi posem tard; avui hem dormit millor que no pas ahir, amb la novetat. Ens hem llevat a quarts de nou, hem esmorzat i hem llegit, hem xerrat i hem anat a caminar. Avui tiràvem carretera avall en direcció a Mieres. Anar i tornar, ens hi estem una hora, i el paisatge, en baixar cap al poble, canvia. No trobem frondes; l'horitzó es va despullant de vegetació i entre nosaltres i l'horitzó és tot prat. Per aquí hi deu haver força bestiar que hi pastura; vaques de muntanya, però avui no en veiem cap. A banda i banda de la carretera, cases de pagès que s'endevinen tan grans com ho han de ser per usar-les com a terme absolut en la comparació que apunto al títol. En passar-hi, sentim fressa de tractors, però no veiem ningú. A les envistes de Mieres, veiem un grup de cases entre les quals una que es veu prou antiga. I més que antiga, vella, amb les finestres que miren a la carretera protegides per un teuladet (que em recorda les celles d'en Zapatero) i un balcó suspès dalt de dues columnes, també amb el seu teulat, i que fa de porxo potser a la porta principal. Faig una foto. La Roser diu que no li agrada perquè té un aspecte trist. Té raó. Tanmateix, aquesta casa em diu alguna cosa, tot i que no sé ben bé què.
Girem cua. Tornem cap a casa. La carretera és estreta, per a un sol cotxe, i despullada. Ha sortit el sol i ara suem a raig fet. Passem pel costat d'un caminet al final del qual es veu un plataner immens. A tocar, hi ha una finca agrícola amb un prat elevat per damunt del nivell de la carretera. Hi ha dos cavalls que pasturen al prat: l'un és blanc i l'altre, del color de l'aram. Ens ignoren. Quatre gosses ens surten al pas, dos goldens i dos petaners molt petits, que són els que borden. Quan han complert amb la seva missió -avisar de la nostra presència, o potser fer l'home- se'n tornen amb tota la calma del món. Els dos més grossos ni s'hi han molestat.
Carretera amunt, tres noguers i un lledoner (quants anys feia que no en veia un!) ombregen un segment de la carretera. Com més a prop de casa, més ombriua és la carretera, més fresca i més verda. Agraïm aquest sol que ara ve i ara marxa, i se'ns estreny el cor de pensar que demà ens en anirem.
Les millors coses de la vida són de franc. Així ho dic a la Roser quan em diu que vol passar per damunt les pedres de la riera. Hi ha dos accessos a la "nostra" finca: en un hi ha un pontarró que estalvia el mal tràngol de la riera als vehicles a motor. L'altre és per les pedres. Per aquí només hi passen els tractors, si cal feinejar al prat. Però a nosaltres, que anem a peu, ens fa més goig sortejar les pedres i mirar d'evitar l'aigua, que no és difícil perquè n'hi ha poca. Això ens recorda la nostra infantesa. Vivíem a Vilanant, potser a mig quilòmetre del riu Manol i a peu, o en bicicleta, hi anàvem tot sovint. A l'altre cantó del riu, el llogarret de Taravaus. En el curs de les nostres excursions d'estiu vàrem descobrir un gual que formava una bassa (no sé si una gorga), amb un parell o tres de roques grans i arrodonides on sèiem els tres germans o bé la colla d'amigues, i passàvem l'estona a l'ombra. El millor era posar els peus dins de l'aigua i caminar, si es podia, entre barbs, anguiles, sabaters i serps d'aigua. La Roser no vol marxar sense posar els peus en remull a la riera i caminar dins de l'aigua. Aquí no hem vist cap gorga, però sí que hi ha sabaters i espiadimonis. Hem retornat, per un moment, a la pàtria de la infantesa que deia Rilke. Un regal. Definitivament, les millors coses de la vida són de franc.
La ciutat llunyana, de Màrius Torres
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Comentaris