Avui em quedo a treballar a casa. Al despatx fa tres setmanes (o més) que no hi ha internet, no puc anar a l'altre despatx perquè és petit i ja hi ha massa gent. Em quedo a casa, on no tinc documentació, però des d'on podré introduir les dades a la nova web de l'associació per a la qual treballo. Però abans passo pel diari a entregar feina que ─també─ he fet a casa durant el cap de setmana. De tornada, em trobo una esquela enganxada a la porta de vidre d'un local que està per llogar. És endarrerida, però em glaça el cor el nom de la persona que s'ha mort: la Conchi. Una noia (jo la veig com una noia en el meu record) de la meva edat, amb la qual havíem anat juntes a classe de força petites. Després, recordo que la seva família va marxar del poble per venir a Figueres i ens vam deixar de fer. Això sí, ens vam anar veient, un cop cada molts anys. Sé que en els últims temps havia estat malalta i sembla que no ho va superar. Em sap molt de greu. Veig que la cerimònia es va fer a Vilanant i suposo que la devien enterrar allà, al cementiri que jo vaig veure, força enllà, durant uns quants anys des de la finestra de la meva cambra.
Espero, i desitjo, que aquella nena amb qui vaig jugar tantes vegades, aquella dona massa jove que se n'ha anat molt i massa d'hora, descansi en pau i no pateixi més.
Treballo a casa, i no deixo de pensar en la Conchi.
Poema XVIII dins Cementiri de Sinera, de Salvador Espriu.
Espero, i desitjo, que aquella nena amb qui vaig jugar tantes vegades, aquella dona massa jove que se n'ha anat molt i massa d'hora, descansi en pau i no pateixi més.
Treballo a casa, i no deixo de pensar en la Conchi.
Poema XVIII dins Cementiri de Sinera, de Salvador Espriu.
Aquesta pau és meva
i Déu em vetlla.
Dic a l'arrel, al núvol:
"Aquesta pau és meva"
Des del jardí contemplo
com passen lentes hores
pels meus ulls enigmàtics
i Déu em vetlla.
Comentaris