A les Boges ens agrada el silenci. El món és ple de soroll: aquella música que t’engeguen al tren, a les estacions, als ascensors, als bars. La tele engegada tot el dia en alguns llocs, les sintonies associades a algunes webs, textos i opinions prescindibles ─com ara les nostres─ arreu… Fressa. Soroll.
Potser perquè ens sentim bé en silenci, hem restat gairebé mig any en repòs blogaire. Ara, però, el cuc bogeril s’ha tornat a despertar. De fet, ja fa dies que ens rosega l’orella, probablement perquè hi ha sorolls insuportables.
A propòsit del tema, hi ha un personatge mediàtic ─tan mediàtic com es pot ser en l’àmbit figuerenc─ que ha emmudit de cop. Fins no fa gaire, descrivia quinzenalment en un dels nostres setmanaris, amb florida i noucentista prosa, ara la bondat dels verds i grocs del Parc Bosc, ara el bon fer dels jardiners que arrangen parterres, ara la magnificència del messies que governa els destins de la nostra meravellosa ciutat. El seu nom és Daniel Ferrer. Al principi de llegir-lo, ens va sorprendre que un jove que no devia arribar a la trentena pogués esgrimir idees tan conservadores com les que mostrava en alguns dels seus articles. Ho respectem. Nosaltres som unes roges separatistes, i tan defensable és una postura com l’altra. Al cap del temps, però, ens va astorar més d’un cop i més de dos la manera abrandada com defensava el règim vigent i, més concretament, amb quin urc feia alabances del cap del règim. Tot plegat amanit amb cites de poetes clàssics, salpebrat amb adjectius a tort i a dret i farcit de metàfores que no acaben de quadrar.
Però això només és soroll. Qualsevol veí pot fer fressa de tant en tant i se li perdona, precisament perquè som veïns. Al capdavall, aquest senyor, com nosaltres mateixes, pot escriure del que vulgui i de la manera que cregui convenient. I si una publicació que es pretén seriosa vol penjar pamflets, és la seva tria. El que no pot fer el senyor Ferrer és insultar i difamar sense contrastar dades, com va fer en l’article que publicava al setmanari L’Empordà el passat 25 d’octubre. En aquest article, anomenat Malaguanyades paraules (polítiques) que s’han de llegir, aquest home que es postula com a escriptor cantava les bondats del govern de l’alcalde Vila (com si transformar un superàvit a dèficit de només vuit milions d’euros en quatre anys fos fer les coses bé) i gosava insultar obertament el senyor Albert Testart, fins fa poc gerent de l’empresa municipal Fisersa, sense exposar cap dada que corroborés les seves afirmacions. Tot plegat arran de l’entrevista que Testart va concedir a L’Empordà el 18 d’octubre. No defensarem Testart: se’n surt perfectament tot sol. Però sí que farem algunes consideracions referents a la prosa de Ferrer, que de la seva faceta de professor, en no tenir-ne dades, no n’hem de dir res.
En primer lloc, per abaixar la noblesa de l’estil literari (sic), s’ha de tenir estil literari, i noblesa. Per atényer el to punyent de la invectiva i l’arenga en forma de sageta… uf! Indubtablement, de sagetes ja en llança: a en Testart i a tot el que belluga i no és de l’esfera convergent.
En segon lloc, tot escriptor de debò es fa uns bon tips de mirar-se el diccionari (sense anar segles més lluny, Espinàs ho explica a El meu ofici). És el que cal fer quan es vol emprar mots èpics dels que no es fan servir gaire, com ara arengar. Arengar, ja ho intenta, però no arenga qui vol, sinó qui pot (arenga: discurs adreçat a una assemblea, a qualsevol aplec de persones, especialment amb el fi d’enardir-les, d’encoratjar-les, a fer alguna cosa). Quant a la invectiva, hauria d’aportar raons més enllà del de bona font sé, estava en boca de tothom... Les raons i no les enraonies són el que diferencien un text ben fonamentat d’un pamflet.
En tercer lloc, va molt bé llegir-se amb veu alta el que hom va escrivint. La prosa, com bé hauria de saber l’amic Ferrer, té música i ha de sonar bé. Aquest procés és lent, però posa de relleu frases i construccions que no acaben de lligar: les notes discordants, com aquesta mena de comparació o metàfora de la família que tira endavant com pot (la família i la metàfora). Finalment, li recordem aquella sentència que deia que el primer que va escriure que les dents són perles era un geni i el darrer que ho ha dit, un idiota. La metàfora masiana de la nau i el port ja fa pudor.
Que hi hagi persones ressentides no li ha d’estranyar. Ell mateix es va ressentir molt d’un comentari que va aparèixer a La ciutat dels brivalls arran d’un seu article, i ara els Brivalls (les Boges ens honorem d’haver-ne format part) ho paguen, involucrats bo i amb calçador en qualsevol invectiva del senyor Ferrer. Però té raó: hi ha d’haver ciutadans i ciutadanes molt ressentits amb un Ajuntament que li paga l’edició d’un llibre que conté molt poca música i, en canvi, molt de soroll. Les Boges, ara i aquí, emplacem tothom qui tingui un llibre escrit a anar a l’OMAC a cursar la instància corresponent demanant-ne la publicació. Quan escrivim un llibre, les Boges també ho farem. Si de 45000 figuerencs i figuerenques un ho ha aconseguit, els altres 44999 no hi tenen menys dret.
El silenci, tanmateix, no té preu. Almenys el silenci (imposat?) de Daniel Ferrer.
Comentaris