ELS QUE LLUITEN A L'OMBRA

Diu Jordi Pujol que ara sí que toca. Parlant de la independència política de Catalunya, és clar. Ell no ho ha tingut clar fins ara, però hi ha molta gent que ja fa temps que hi treballa. Nosaltres advoquem perquè, quan ja siguem un país amb tots els ets i uts, els nostres carrers i places portin els seus noms. En posarem uns quants exemples. Sense anar més lluny, la nostra flamant consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, que ha entrat tot just ara al top ten i ho ha fet amb força, amb la seva participació com a advocada de l'Estat contra la consulta d'Arenys de Munt, complementada amb la comparació de les consultes proindependentistes amb diversos casos d'ajuntaments del País Basc que havien organitzat actes “proetarres" (havien cedit locals municipals com a capelles ardents en enterraments d'etarres). Les nostres felicitacions al president Mas en escollir una "dels millors" per al seu govern.

Un altre personatge que mereix la nostra admiració per la seva feina quintacolumnista és Javier Arenas, president del PP andalús, que va deixar anar l'aparent bajanada (nosaltres sabem per què ho va dir) que la seva formació seria bel·ligerant si a un nen andalús se l'educa en una llengua que no sigui la seva.
L'expresident espanyol Aznar fa molt de tems que ha conquerit el dret a donar el seu nom a la plaça emblemàtica de Catalunya (actualment de Sant Jaume): parla català en cercles reduïts --a l'obaija desmos-- i es despenja amb el tema de la reducció de les autonomies; nosaltres li donem la raó. Quan serem independents, Espanya només en tindrà setze.

L'imprescindible en qualsevol població serà En Federico Jiménez Losantos, que ja fa anys que alça tossudament la seva veu i ens esperona amb belles paraules, com ara "Los españoles somos los judíos preferidos de los nazis catalanes"
N'Alícia Sànchez Camacho, blanenca de pro, és a la llista com a reserva. Sabem que treballa intensament per la unitat de la pàtria (catalana), però comparada amb els mestres més amunt esmentats, encara ha de fer mèrits. En cas que quedin carrers vacants, n'hi prometem un.
Un dels nostres preferits és el benvolgut Alejo Vidal-Quadras, que s'arrossega per les tertúlies espanyolistes defensant una idea d'Espanya del temps del tío Paco, i ja li ha de costar, pobre home.
I un monument a Intereconomía, així en global, també l'haurem de posar a cada plaça de cada poble, per la seva feina terapèutica i de suport moral.
Segur que ens deixem gent al tinter que, pels seus mèrits, també mereixerà la consideració de màrtir nacional de Catalunya. Que no es preocupin, que al seu moment seran reconeguts. Ara bé, no volem tancar aquesta llista sense fer esment d'una institució que per sempre més serà als nostres cors, a la qual no agrairem mai prou el treball en favor de l'independentisme d'aquest país: el Tribunal Constitucional. No cal que n'expliquem el perquè.
Finalment, i a tall de postdata, encoratgem En José Luis Torres a què continuï treballant i aprenent dels mestres, i ben aviat tindrà el seu carrer assegurat (encara que sigui a Taravaus).

Comentaris