Aquest dia parlava de la "trobada" cara a cara amb Lluís Llach (vegeu, si us lleu, l'entrada Aprenent amb Lluís Llach). Llach, meditant-hi una mica, és l'únic ídol de debò que he tingut mai. Sí, m'han agradat molts actors de Hollywood i algun de català, també. Encara ara. Però són ídols de pa sucat amb oli: no són reals, difícilment me'ls trobaré mai enlloc i segurament em decebrien. Llach és real, una persona de carn i os, algú amb qui em puc posar en contacte i en qui em puc emmirallar. Aquest home ara escriu (si és que fer lletres de cançons no és escriure) i diu que, de fet, aprèn a escriure novel·la.
Fa pocs dies vaig acabar de llegir Memòria d'uns ulls pintats. És un llibre d'unes tres-centes quaranta pàgines que explica una història d'amor homosexual entre dos nois en el marc dels anys anteriors i posteriors a la Guerra Civil. Per fer-ho, Llach s'empesca una sèrie d'enregistraments en què un home, Germinal, relata la seva vida a un realitzador de cinema que té l'esperança d'utilitzar el material que proporciona Germinal com a base per a un guió. El realitzador l'entreveiem com a un tipus prepotent, que escoltarà mut la història tràgica de Germinal. Aquest anirà desgranant els esdeveniments sessió a sessió fins a acabar amb el cop d'efecte final.
Em feia por llegir aquesta novel·la per allò que la literatura de Llach no estés a l'altura de la seva música. Bé. No m'ha decebut. La novel·la és llegidora, entretinguda, amb capítols d'una gran tendresa. Molt ben contextualitzada físicament i històricament (crec). Amb alguns personatges secundaris que decoren molt bé l'ambient i l'escenari en què es desenvolupa l'acció. No m'acabo de creure, però, els personatges femenins: gairebé totes les dones -nenes incloses- tenen un tremp extraordinari en uns temps en què les dones tenien ben poc a dir. Tampoc no m'acabo de creure que "la colla dels quatre" s'iniciessin en el sexe tan aviat. En els diàlegs -potser perquè n'hi ha pocs-, no trobo que els personatges estiguin caracteritzats i no els acabo de distingir, i se li esmunyen expressions (alguna) que no em semblen gaire pròpies de fa setanta anys. Definitivament, tot i aquests defectes que li trobo, la novel·la, sense encantar-me, m'ha agradat. Al cap i a la fi, ell mateix diu que n'està aprenent. Déu nos en guard, del dia que de debò en sàpiga.
Fa pocs dies vaig acabar de llegir Memòria d'uns ulls pintats. És un llibre d'unes tres-centes quaranta pàgines que explica una història d'amor homosexual entre dos nois en el marc dels anys anteriors i posteriors a la Guerra Civil. Per fer-ho, Llach s'empesca una sèrie d'enregistraments en què un home, Germinal, relata la seva vida a un realitzador de cinema que té l'esperança d'utilitzar el material que proporciona Germinal com a base per a un guió. El realitzador l'entreveiem com a un tipus prepotent, que escoltarà mut la història tràgica de Germinal. Aquest anirà desgranant els esdeveniments sessió a sessió fins a acabar amb el cop d'efecte final.
Em feia por llegir aquesta novel·la per allò que la literatura de Llach no estés a l'altura de la seva música. Bé. No m'ha decebut. La novel·la és llegidora, entretinguda, amb capítols d'una gran tendresa. Molt ben contextualitzada físicament i històricament (crec). Amb alguns personatges secundaris que decoren molt bé l'ambient i l'escenari en què es desenvolupa l'acció. No m'acabo de creure, però, els personatges femenins: gairebé totes les dones -nenes incloses- tenen un tremp extraordinari en uns temps en què les dones tenien ben poc a dir. Tampoc no m'acabo de creure que "la colla dels quatre" s'iniciessin en el sexe tan aviat. En els diàlegs -potser perquè n'hi ha pocs-, no trobo que els personatges estiguin caracteritzats i no els acabo de distingir, i se li esmunyen expressions (alguna) que no em semblen gaire pròpies de fa setanta anys. Definitivament, tot i aquests defectes que li trobo, la novel·la, sense encantar-me, m'ha agradat. Al cap i a la fi, ell mateix diu que n'està aprenent. Déu nos en guard, del dia que de debò en sàpiga.
Comentaris