En aquest marc, una colla de gent de Figueres ha estat preparant durant mesos aquest esdeveniment que va tenir lloc dissabte dia 9 de novembre. S'han reunit tossudament cada setmana, han ideat novetats respecte a anys anteriors, han buscat complicitats amb artistes, organitzacions i personatges públics per donar al Correllengua el rang festiu que mereix i la qualitat que ha de tenir un acte de reivindicació de la llengua.
I arriba el dia. No plou: bé!, podrem treballar a l'aire lliure. Comença l'acte: benvinguda a càrrec de Lluís Casadellà, president d'Òmnium Alt Empordà. Conducció de Txe Arana, que coneguda com és ─tant per militància com per la seva activitat professional─ dóna a la trobada un toc més professional. Actuació del gran Marc Sala, amb una adaptació de les Aventures d'en Fulanitu especial per a l'ocasió. Pilar de la Colla Castellera de Figueres. Arribada espectacular dels Motards Independentistes i reivindicació de les obres de millora de la N-II. Lectura del manifest i lectura de poemes amb tres bons poetes de Figueres: Quim Martínez, Carme Pagès i Jordi Pla. Lliurament dels premis del concurs de dictat: s'atorguen a dues alumnes de les classes que fa el Consorci de Normalització Lingüística, que pugen a l'escenari a recollir els premis amb il·lusió i alegria. Parlament brevíssim del gran Joan-Daniel Bezsonoff i comiat. Ja està. La feina de quasi mig any (reunions, trucades, correus electrònics amunt i avall, propostes, contrapropostes, notes de premsa...) acaba de donar el seu fruit. Immediatament, mentre contemplem com "munta l'allioli" i es couen els fideus, ja busquem errors. La fideuada que l'organització ha previst per als visitants de fora que també volen anar a Perpinyà (on el Correllengua se celebra a la tarda) ja és a punt. Dinem a les taules que els nois i noies de Ksameu ja han disposat a l'altell. De seguida que acaben, els que volen anar a Perpinyà s'alcen de taula i marxen. Ens quedem uns quants repatanis fent el cafè, Bezsonoff dedica un llibre, mantenim una bonica conversa sobre Luis Mariano, la poesia, les aptituds per a la declamació. Dos accents damunt la taula, el rossellonès i l'empordanès, que demostren que les fronteres són sempre artificials, que el país és un. I el premi. Els amics Josep i Mariona ens conviden a continuar la tertúlia a casa seva, a només uns minuts, i un petit grup (la Mariela i en Joan-Daniel, en Lluís i la Dolors de l'Òmnium i jo mateixa) ens hi apuntem amb gran il·lusió. Ens entaulem amb una copa de cava al davant i brindem pel país i pel català. La Mariona ens porta llibres de la seva mare; la Mariela Olive (la companya de Joan-Daniel Bezsonoff) tria poemes i els fa llegir a l'amfitriona: la veu clara i la dicció reposada ens fan els mots encara més dolços i saborosos. L'escriptor també llegeix i gaudeix un dels poemes. Les anècdotes se succeeixen, algunes les he llegides a Les meves universitats. Confesso l'enveja que sento en comparar el meu pobre batxillerat amb el riquíssim (però també duríssim) de la Khâgne de Bezsonoff. Parlem de tot: de la vida, de la literatura, del que guanya un autor amb la publicació d'un llibre, d'escriure novel·les de 500 pàgines o de 150. I una revelació: escriure per servar el rossellonès. Escriure en català estàndard ho pot fer tothom (tot i que molts dels que publiquen amb regularitat ho foten força malament)*. Fins i tot una servidora.
Gràcies Josep i Mariona, per una tarda extraordinària.
*Aquesta apreciació entre parèntesi és meva i només meva.
Comentaris